My Instagram

Recomanem El sindicat de l'oblit


El sindicat de l’oblit
 

Albert Villaró.
 Columna Edicions






Fa ja quatre anys l’Albert Villaró ens va elluernar amb una una novel·la magnífica. «Els ambaixadors» retratava un món ucrònic en que Catalunya s’havia independitzat l’any 1934. Havia estat envaïda pels nazis durant la segona guerra mundial. I en aquell episodi concret els agents secrets catalans havien d’impedir que un general espanyol detonés una bomba nuclear a Barcelona. En aquella aventura vam descobrir mossèn Farràs, un agent «007» domèstic, desmenjat, carregat de dubtes morals i personals però capaç de sortir-se amb la seva. Al « Sindicat de l’oblit» estem a l’any 1975. Mossèn Farràs es cridat a abandonar la seva casa a Tor per tal assistir a un funeral a Barcelona. Aquest és el punt de partida de la nova novel.la de l’Albert Villaró que ens retroba amb aquesta Catalunya ucrònica, que aquest cop juga el seu paper dins la guerra freda. I on el passat i el present conflueixen un altre cop en la figura de mossèn Farràs. Si «Els Ambaixadors» és trepidant i a voltes divertida fins a dir prou, «El sindicat de l’oblit» és meys lluminosa, més reflexiva, l’humor negre encara hi és però pesa més una sensació de final d’etapa. Hi trobem acció, moments de tensió, però el context aquí és encara més importat fins hi tot que en la seva predecessora. 

L’Albert Villaró ha tornat a construir un thriller apassionant, totalment addictiu on realitat i ficció, present i passat es piquen l’ullet constantment. La trama avança amb lentitud al principi, ja que està dedicada sobretot a recapitular fets passats. Però tan bon punt arrenca l’acció guanya terreny amb un final totalment crepuscular. 



Tant «Els abaixadors» com « El sindicat de l’oblit» ens ofereixen una mirada de vegades irònica i de vegades tendre de nosaltres mateixos des de la distància infinita d’un «i si?» Sempre això si, carregada d’humor i sense ni una gota d’èpica. Aquest darrer fet és el que més m’agrada. A la ucronia que basteix l’autor no hi ha gens d’èpica ni en els grans fets, ni en els personatges, ni en Mossèn Farràs ni en ningú. Tot el que s’hi explica està carregat de virtuts i misèries ben domèstiques i nostrades. Tanmateix, és sens dubte una novel.la fantàstica, que es llegix d’una sola glopada, farcida de situacions increïbles i carregades d’humor. Ambdues són sense cap dubte totalment imprescindibles, sobretot si us voleu abstreure ... 





Jordi Riu

Cap comentari